herois d'una època

"Si es poguessin despertar, simultàniament, tots els ecos de la memòria formarien un concert, agradable o dolorós, però lògic i sense dissonàncies."
Charles Baudelaire

"Tant de bo hagués nascut fa mil anys
Tant de bo hagués navegat els foscos mars
En un gran clíper
Anant d'un costat a l'altre
Amb un vestit i una gorra de mariner
Lluny de la gran ciutat
On un home no pot ser lliure
De tots els dimonis d'aquesta urbs
D'ell mateix i dels que l'envolten"
The Velvet Underground

"I quin vestit portarà la pobra noia
A totes les festes de demà?
Perquè la nena del dijous és la pallassa de diumenge
Per qui ningú no plorarà
Una mortalla enfosquida, un vestit de segona mà
De parracs i sedes, un vestit
Idoni per a qui s'asseu i plora
Por totes les festes de demà"
The Velvet Underground

"He obert la boca i vaig creure expulsar l'horror.
Encara tinc els caràcters binaris d'aquesta pàgina
com a registre dels meus temors.
Però d'allò que va voler ser crit,
només va quedar el silenci. "
The Knife


Les estructures de la música rock fins avui, són plenes de reflexos de la insatisfacció davant la societat, on músics i seguidors, manifesten la necessitat de desenvolupar estratègies per poder superar certs aspectes propis de la vida moderna. A mitjans dels anys seixanta triomfava la moguda hippy: Beatles, The Doors, i altres grups coetanis; el "flower-power", la "marihuana", el "LSD" i el "pau i amor", pel que sembla eren els interessos que movien al gran públic. El grup musical The Velvet Underground era el més allunyat a tot això.

La música de la Velvet Underground , s'ofereix, molt més enllà del prudent, del correcte, ple de soroll i distorsions, violant els seus aspectes més descarnats, generant una espècie de repetició obsessiva, amb l'ús d'alts decibels, de sons retorçats, de ritmes pertorbadors, de cops forts, molt regulars, repetitius, amb una presència constant, del so; es manifesten com a acte d'apropiació, com reflex del espectacle acústic de les seves ciutats contemporànies, com una gran col·lecció sonora, privada de perspectiva i claredat, capaç de provocar certs estats transitoris d'alteració de la consciència. Les lletres, de clara influència poètica procedents de la "Generació Beat", que tractaven tòpics inusuals per a l'època, com la fascinació per la mort, traficants, lladres, transsexuals, suïcides, sado-masoquisme, travestisme, o l'addicció a l'heroïna, tot un projecte artístic i una posició obertament irreverent, anarquista, que s'enfronta a allò purament estètic en una eliminació de tot el que era considerat com a bell: entre collita d'informació i mobilització activa de l'intel·lectual, troben en l'existència urbana un bast espai per al pensament antropològic i l'acció revolucionària.

Andy Warhol veu tocar en directe a la Velvet Underground i els proposa participar en el projecte multidisciplinari " Exploding Plastic Inevitable". A Exploding Plastic Inevitable , mentre la Velvet Underground toca, dos ballarins executen la dansa del fuet per il·lustrar les lletres sado-masoquistes d'algunes de les cançons del grup, sobre els seus cossos, sobre el fons de l'escenari i sobre la gent, es projecten imatges de pel·lícules i llums estroboscòpics i de colors que converteixen els moviments de la gent en sèries d'imatges estàtiques, anticipant elements del vídeo art i oferint elements subversius. L'espectacle, buida de fonament l'aparença en mostrar-la com a tal, com imatge que no és sinó simulacre que no remet a cap realitat concreta on pugui trobar una referència. Alhora els espectadors d' Exploding Plastic Inevitable , apropiant-se de l'objecte artístic, reclamen com a pròpia la condició d'aquest nou heroi-conspirador-marginat , l'únic reconeixement del qual vindrà per la via de la literatura i l'art.

Certes peculiaritats de l'espectacle aconsegueixen inscriure's en sobresalts de la consciència i permeten atorgar altres significats i funcions que no són purament musicals: imatges, efectes sonors, diàlegs omplerts d'informació, de referències històriques, de referències personals, culturals, socials, de referències temporals, d'espai, d'estats anímics, de fets i coses existents i imaginàries, són virtualment inseparables durant l'experiència sonor/visual, formant una combinació expressiva i provocant vertigen amb experiències sensorials múltiples: homologia sinestèsica.

Sáez, J. (2007)Herois d'una època. Barcelona

héroes de una época

"Si se pudieran despertar, simultáneamente, todos los ecos de la memoria formarían un concierto, agradable o doloroso, pero lógico y sin disonancias."
Charles Baudelaire

"Ojalá hubiera nacido hace mil años 
Ojalá hubiera navegado los mares oscuros 
En un gran clíper 
Yendo de aquí para allá 
Con un traje y una gorra de marinero 
Lejos de la gran ciudad 
Donde un hombre no puede ser libre 
De todos los demonios de esta urbe 
De él mismo y de los que le rodean"
The Velvet Underground

"¿Y qué vestido llevará la pobre chica 
A todas las fiestas de mañana? 
Porque la niña del jueves es el payaso del domingo 
Por el que nadie llorará 
Una mortaja oscurecida, un vestido de segunda mano 
De harapos y sedas, un traje 
Idóneo para quien se sienta y llora 
Por todas las fiestas de mañana"
The Velvet Underground

"He abierto la boca y creí expulsar el horror.
Aún tengo los caracteres binarios de esta página
como registro de mis temores.
Pero de aquello que quiso ser grito,
solo quedó el silencio"
The Knife


Las estructuras de la música rock hasta hoy, están llenas de reflejos de la insatisfacción frente a la sociedad, en donde músicos y seguidores, manifiestan la necesidad de desarrollar estrategias para poder superar ciertos aspectos propios de la vida moderna. A mediados de los años sesenta triunfaba la movida hippie: Beatles, The Doors, y demás grupos coetáneos; el "flower-power", la "marihuana", el "LSD" y el "paz y amor", al parecer eran los intereses que movían al gran público. Sin embargo, el grupo musical The Velvet Underground era lo más alejado a todo eso.

La música de la Velvet Underground, se manifiesta, mucho más allá de lo prudente, de lo correcto, llena de ruido y distorsiones, violando sus aspectos más descarnados, generando una especie de repetición obsesiva, con el uso de altos decibelios, de sonidos retorcidos, de ritmos perturbadores, de golpes fuertes, muy regulares, repetitivos, con una presencia constante, del sonido; se manifiestan como acto de apropiación, como reflejo del espectáculo acústico de sus ciudades contemporáneas, como una gran colección sonora, privada de perspectiva y claridad, capaz de provocar ciertos estados transitorios de alteración de la conciencia. Las letras de la Velvet Underground, de clara influencia poética procedentes de la "Generación Beat", que trataban tópicos inusuales para la época, como la fascinación por la muerte, traficantes, ladrones, transexuales, suicidas, sadomasoquismo, travestismo, o la adicción a la heroína, todo un proyecto artístico y una posición abiertamente irreverente, anarquista, que se enfrenta a lo puramente estético en una eliminación de todo lo que era considerado como bello: entre recolección de información y movilización activa del intelectual, encuentran en la existencia urbana un basto espacio para el pensamiento antropológico y la acción revolucionaria.

Andy Warhol ve tocar en directo a la Velvet Underground y les propone participar en su proyecto multidisciplinar "Exploding Plastic Inevitable". En Exploding Plastic Inevitable, mientras la Velvet Underground toca, dos bailarines ejecutan la danza del látigo para ilustrar las letras sadomasoquistas de algunas de las canciones del grupo, sobre sus cuerpos, sobre el fondo del escenario y sobre la gente, se proyectan imágenes de películas y luces estroboscópicas y de colores que convierten los movimientos de la gente en series de imágenes estáticas, anticipando elementos del video arte y ofreciendo elementos subversivos. El espectáculo vacía de fundamento la apariencia al mostrarla como una imagen, que no es, sino, simulacro que no remite a ninguna realidad concreta donde pueda encontrar referencia alguna. Al mismo tiempo, los espectadores de Exploding Plastic Inevitable, apropiándose del objeto artístico, reclaman como propia la condición de ese nuevo héroe-conspirador-marginado, cuyo único reconocimiento vendrá por la vía de la literatura y el arte.

Ciertas peculiaridades del espectáculo logran inscribirse en sobresaltos de la conciencia y permiten otorgar otros significados y funciones que no son puramente musicales: imágenes, efectos sonoros, diálogos colmados de información, de referencias históricas, de referencias personales, culturales, sociales, de referencias temporales, de espacio, de estados anímicos, de hechos y cosas existentes e imaginarias, son virtualmente inseparables durante la experiencia sonoro/visual, formando una combinación expresiva y provocando vértigo con experiencias sensoriales múltiples: homología sinestésica.

Sáez, J. (2007) Héroes de una época. Barcelona